Aula invertida o Flipped Classrom

Quan parlem d’aula invertida – o Flipped Classroom – ens estem referint a una dinàmica d’aprenentatge en la qual, per dir-ho d’alguna manera, se li està donant la volta al sistema tradicional.

El sistema d’aula invertida consisteix a disposar d’un contingut curricular en el núvol perquè l’alumne pugui accedir-hi de manera remota, ja sigui des de casa, o bé des de la mateixa escola creant grups de treball en una mateixa aula mitjançant tasques col·laboratives guiades pel mestre.

Els que han posat en pràctica aquesta metodologia de treball asseguren que augmenta la interactuació – és a dir, la interactivitat – i per tant, el temps entre el professor i l’alumne, la qual cosa permet personalitzar encara més la classe.

És, per tant, un espai on els estudiants adquireixen una més gran responsabilitat del seu propi procés d’aprenentatge. On el docent passa a ser un acompanyant que orienta i facilita el camí de l’alumne. Podríem dir, potser, que es tracta d’una metodologia maièutica, més socràtica, que seria una alternativa a una classe magistral o de vessant més escolàstica.

Aquest sistema, encara que pugui tenir més o menys nombre de detractors, és evident que permet minimitzar el temps que pogués perdre un alumne convalescent per malaltia.

Els favorables d’aquesta metodologia d’aprenentatge valoren positivament el fet de poder disposar d’un termòmetre de revisió continua. I destaquen que l’alumne pugui accedir a les anotacions – és a dir, al contingut – tantes vegades com desitgi i al seu ritme.

Sens dubte, una de les grans aportacions d’aquest sistema d’aprenentatge és l’actualització i readaptació del contingut curricular, mitjançant vídeo tutorials o annexos de tot tipus, eines de vital importància en matèries relacionades amb les noves tecnologies. L’intercanvi i comunicació, ja bé des de casa o des de l’aula, no es practica només amb el professor, sinó també amb altres companys de classe o de curs – doncs pot donar-se el cas de què un centre tingui diverses línies, i que els alumnes d’un mateix curs estiguessin intercanviant informació amb els companys de les altres aules del mateix nivell – o bé inclús d’altres centres d’ensenyament.

La pregunta clau és si aquesta metodologia és l’eina del futur o és solament una moda passatgera.

Per respondre, o almenys crear-nos una opinió més o menys real, és interessant mirar als qui ja han tingut oportunitat de posar-la en pràctica.

Aquesta idea s’origina allà en el 2007, als Estats Units, a l’ Institut Woodland Parck, Colorido, sent els pioners Jonathan Bergman i Aaron Sams. El projecte original es va concretar mitjançant un programari en el qual es permetia gravar presentacions en Power Point i publicar lliçons, amb una primera motivació que no era altra que permetre l’accés a les lliçons als alumnes que no podien assistir a classe. Però a poc a poc, van adonar-se que no tenia massa sentit limitar l’ús d’aquestes eines només als alumnes que no podien assistir a classe, i és per tal cosa que els docents van animar-se a implementar noves lliçons per a tots els alumnes – vídeo-tutorials i vídeo podcast – fora de l’aula, reservant el temps de classe per a exercicis i treballs en grup.

Per exposar un cas en particular, citarem un institut de Detroit que els professors van crear 3 vídeos per setmana, amb durades que no excedien més de 7 minuts. Els estudiants van veure els vídeos a casa seva, quedant alliberat el temps de l’aula i utilitzat per aclarir dubtes o bé aprofundir en els conceptes més interessants o rellevants.

Segons sembla, els resultats van ser satisfactoris.